SANTO TOMÁS: EL APÓSTOL QUE QUIERE COMPRENDER Y VER Carta del Arzobispo de Valencia

SANTO TOMÁS: EL APÓSTOL QUE QUIERE COMPRENDER Y VER Carta del Arzobispo de Valencia

El 3 de julio se celebra la fiesta del apóstol Santo Tomás. Me gustaría comentar dos momentos de su vida que se narran en el cuarto evangelio, porque en ellos se nos revela un aspecto de la personalidad de este apóstol que puede iluminar la situación de muchos cristianos de hoy: estamos ante alguien que no se contenta con oír la enseñanza de Jesús, sino que quiere entenderla; y que tampoco se conforma con escuchar el testimonio de los otros apóstoles, sino que quiere asegurarse de que aquel a quien sus compañeros dicen que han visto es realmente el Señor.

Durante la última cena, el Señor quiere tranquilizar a los discípulos ante la inminencia de su muerte. Se refiere a ella como una ida a la casa del Padre y les dice: “adonde yo voy, ya sabéis el camino” (14, 4). Ante estas palabras de Jesús, que ciertamente tenían un carácter enigmático y que los discípulos únicamente entenderían después de la pasión, “Tomás le dice: <<Señor, no sabemos adónde vas, ¿Cómo podemos saber el camino?>>” (14, 5). Es la reacción de alguien que, ante la dificultad para comprender la enseñanza de Jesús, no se queda callado, sino que tiene la inquietud de preguntar para llegar a una comprensión más profunda. Este deseo de Tomás se ve recompensado por la respuesta de Cristo, quien se presenta a sí mismo diciendo: “Yo soy el camino y la verdad y la vida. Nadie va al Padre, sino por mí” (14, 6). La inquietud de Tomás no solo ha sido beneficiosa para él, sino para todos nosotros: Jesús nos ha revelado que el camino y la verdad que conducen a la vida, esto es, a Dios no es otro que Él mismo.

El día de Pascua Jesús se apareció a los discípulos sin que estuviera Tomás con ellos. Cuando le dijeron que habían visto al Señor, Tomás tiene dificultades para creer en la palabra de los demás apóstoles y quiere asegurarse de que aquel a quien han visto es realmente Cristo. La prueba de la identidad del Resucitado son las heridas causadas por los clavos y la llaga del costado abierto de Jesús. A los ocho días, cuando Tomás estaba presente, el Señor volvió a aparecerse y, aunque le recriminó a Tomás su falta de fe exhortándole a que no fuera incrédulo sino creyente, le hizo ver que realmente era Él mostrándole sus llagas. Tomás reaccionó formulando la confesión de fe en Jesús más grande que encontramos en el Nuevo Testamento: “¡Señor mío y Dios mío!” (20, 28). También en este caso la reacción de Tomás no le ha beneficiado solo a él, sino también a nosotros: ha verificado la identidad del Resucitado por las llagas y le ha dado pie al Señor para formular una bienaventuranza nueva, que nos alcanza a todos nosotros: “Bienaventurados los que crean sin haber visto” (20, 29).

El testimonio de este apóstol nos tiene que hacer pensar dos cosas: en primer lugar que cada persona tiene su propio camino de fe y que hemos de ser respetuosos con todos, especialmente con aquellos que tienen dificultades para creer, porque un juicio negativo sobre ellos puede alejarles más del Señor; en segundo lugar, que la inquietud por conocer y comprender mejor nuestra fe no es signo de una fe débil o mediocre, sino que es beneficiosa para la misma fe de aquel que pregunta y la de los demás.

Con mi bendición y afecto.

+ Enrique Benavent Vidal, arzobispo de Valencia.

 

SANT TOMÀS: L’APÒSTOL QUE VOL COMPRENDRE I VORE

El 3 de juliol se celebra la festa de l’apòstol Sant Tomàs. M’agradaria comentar dos moments de la seua vida que es narren en el quart evangeli, perquè en ells se’ns revela un aspecte de la personalitat d’este apòstol que pot il·luminar la situació de molts cristians de hui: estem davant d’algú que no s’acontenta amb sentir l’ensenyament de Jesús, sinó que vol entendre-l; i que tampoc es conforma amb escoltar el testimoniatge dels altres apòstols, sinó que vol assegurar-se que aquell a qui els seus companys diuen que han vist és realment el Senyor.

Durant l’última Cena, el Senyor vol tranquil·litzar als deixebles davant la imminència de la seua mort. Es referix a ella com una anada a la casa del Pare i els diu: “on jo vaig, ja sabeu el camí” (14, 4). Davant d’estes paraules de Jesús, que certament tenien un caràcter enigmàtic i que els deixebles únicament entendrien després de la passió, “Tomàs li diu: <<Senyor, no sabem on vas, Com podem saber el camí ?>>” (14, 5). És la reacció d’algú que, davant la dificultat per comprendre l’ensenyament de Jesús, no es queda callat, sinó que té la inquietud de preguntar per a arribar a una comprensió més profunda. Este desig de Tomàs es veu recompensat per la resposta de Crist, qui es presenta a si mateix dient: “Jo sóc el camí i la veritat i la vida. Ningú va al Pare, sinó per mi” (14, 6). La inquietud de Tomàs no solament ha sigut beneficiosa per a ell, sinó per a tots nosaltres: Jesús ens ha revelat que el camí i la veritat que conduïxen a la vida, açò és, a Déu no és un altre que Ell mateix.

El dia de Pasqua Jesús es va aparéixer als deixebles sense que estiguera Tomàs amb ells. Quan li van dir que havien vist al Senyor, ell es resistia a creure la paraula dels altres apòstols i volia assegurar-se que aquell a qui havien vist era realment Crist. La prova de la identitat del Ressuscitat són les ferides causades pels claus i la nafra del costat obert de Jesús. Als huit dies, quan Tomàs estava present, el Senyor es va tornar a aparéixer i, encara que li va recriminar a Tomàs la seua falta de fe exhortant-lo a que no fóra incrèdul sinó creient, li va fer vore que realment era Ell mostrant-li les seues nafres. Tomàs va reaccionar formulant la confessió de fe en Jesús més gran que trobem en el Nou Testament: “Senyor meu i Déu meu!” (20, 28). També en este cas la reacció de Tomàs no l’ha beneficiat solament a ell, sinó també a nosaltres: ha verificat la identitat del Ressuscitat per les nafres i li ha donat motiu al Senyor per a formular una benaurança nova, que ens toca a tots nosaltres: “Benaurats els qui creguen sense haver vist” (20, 29).

El testimoniatge d’este apòstol ens ha de fer pensar dos coses: en primer lloc que cada persona té el seu propi camí de fe i que hem de ser respectuosos amb tots, especialment amb aquells que tenen dificultats per a creure, perquè un judici negatiu sobre ells pot allunyar-los més del Senyor; i en segon lloc, que la inquietud per conéixer i comprendre millor la nostra fe no és signe d’una fe dèbil o mediocre, sinó que és beneficiosa per a la mateixa fe d’aquell que pregunta y la dels altres.

Amb la meua benedicció i afecte.

+ Enrique Benavent Vidal, arquebisbe de València.