SAN PEDRO Y SAN PABLO Carta del Arzobispo de Valencia

SAN PEDRO Y SAN PABLO Carta del Arzobispo de Valencia

El día 29 de junio celebramos la solemnidad de los santos apóstoles Pedro y Pablo. La Iglesia conmemora su martirio el mismo día: los dos estuvieron unidos por un mismo amor a Cristo hasta el punto de dar la vida por Él. Los textos de la liturgia de esta fiesta exaltan el honor de la ciudad de Roma por ser el lugar donde predicaron el Evangelio los últimos años de su vida, donde derramaron su sangre dando testimonio de la fe y donde se conservan sus sepulcros. Por esto desde los primeros siglos la Iglesia de Roma, presidida por el sucesor de Pedro, ha tenido una primacía sobre el resto de las Iglesias y el Papa es el principio visible de la comunión y de la unidad de todos los católicos.

Pedro conoció a Cristo desde el momento en que el Señor comenzó su vida pública. Cuando, después del discurso del Pan de Vida en la sinagoga de Cafarnaúm, muchos discípulos abandonaron al Señor porque su lenguaje les parecía duro y Jesús les preguntó a los doce si ellos también querían abandonarle, Pedro respondió en nombre del grupo: “Señor, ¿a quién vamos a acudir? Tú tienes palabras de Vida eterna; nosotros creemos y sabemos que tú eres el Santo de Dios” (Jn 6, 68). En Cesarea de Filipo, ante la pregunta de Jesús dirigida a los apóstoles: “Y vosotros, ¿quién decís que soy yo?” (Mt 16, 15), Pedro fue el primero en confesar la fe: “Tú eres el Mesías, el Hijo del Dios vivo” (Mt 16, 16). Por esta confesión de fe recibió una misión especial: “Te daré las llaves del reino de los cielos; lo que ates en la tierra quedará atado en los cielos, y lo que desates en la tierra quedará desatado en los cielos” (Mt 16, 19).

A pesar de que conocía la debilidad de Pedro, antes de morir, Jesús le confió la misión de confirmar en la fe a los hermanos (Lc 22, 32), y después de resucitar le encargó la tarea de apacentar sus ovejas (Jn 21, 15-17). La comunión con Pedro asegura la comunión con Cristo. Por ello, cuando en los comienzos la Iglesia comienza a sufrir persecución y Pedro es encarcelado, “la Iglesia oraba insistentemente a Dios por él” (Hech 12, 5).

En comunión con Pedro, Pablo, que no había conocido Jesús durante su vida terrena, interpretó el mensaje cristiano en un doble sentido: lo único necesario para salvarse es creer en Cristo y vivir en Él en una vida nueva y, en segundo lugar, este es un mensaje dirigido a todos los hombres, una buena noticia que tiene un alcance universal. En Pablo la fe cristiana se abre a todos los pueblos. Esto le llevó a una relativización de todo aquello en lo que él había puesto su esperanza antes de conocer a Cristo: el orgullo de pertenecer al pueblo elegido, la satisfacción de ser un buen cumplidor de la ley, la pretensión de poder salvarse por sí mismo… Todo ello, comparado con la excelencia del conocimiento de Cristo, ya no tiene para él ningún valor. Había sido alcanzado por Cristo y solo deseaba una cosa: alcanzar a Cristo (Flp 3, 12). Tanto Pedro como Pablo llegaron a la misma meta, aunque por caminos distintos. Por ello la Iglesia celebra su fiesta el mismo día.

Del mismo modo que la Iglesia primitiva oraba insistentemente a Dios por Pedro, oremos también nosotros insistentemente por su sucesor el papa Francisco, para que Dios le conceda sabiduría y fortaleza para confortarnos en la fe en estos momentos tan difíciles y haga de él un predicador incansable del Evangelio.

+ Enrique Benavent Vidal, arzobispo de Valencia

 

SANT PERE I SANT PAU

El dia 29 de juny celebrem la solemnitat dels sants apòstols Pere i Pau. L’Església commemora el seu martiri el mateix dia: els dos van estar units per un mateix amor a Crist fins al punt de donar la vida per Ell. Els textos de la litúrgia d’esta festa exalten l’honor de la ciutat de Roma per ser el lloc on van predicar l’Evangeli els últims anys de la seua vida, on van vessar la seua sang donant testimoni, de la fe i on es conserven els seus sepulcres. Per això des dels primers segles l’Església de Roma, presidida pel successor de Pere, ha tingut una primacia sobre la resta de les Esglésies i el Papa és el principi visible de la comunió i de la unitat de tots els catòlics.

Pere va conéixer a Crist des del moment en què el Senyor va començar la seua vida pública. Quan, després del discurs del Pa de Vida en la sinagoga de Cafarnaüm, molts deixebles van abandonar el Senyor perquè el seu llenguatge els semblava dur i Jesús els preguntà als dotze si ells també volien abandonar-lo, Pere va respondre en nom del grup: “Senyor, a qui acudirem? Tu tens paraules de Vida eterna; nosaltres creiem i sabem que tu eres el Sant de Déu” (Jn 6, 68). En Cesarea de Filip, davant la pregunta de Jesús dirigida als apòstols: “I vosaltres, qui dieu que sóc jo?” (Mt 16, 15), Pere va ser el primer a confessar la fe: “Tu eres el Messies, el Fill del Déu viu” (Mt 16, 16). Per esta confessió de fe rebé de Crist una missió especial: “Et donaré les claus del regne dels cels; el que lligues en la terra quedarà lligat en els cels, i el que deslligues en la terra quedarà deslligat en els cels” (Mt 16, 19). A pesar que coneixia la feblesa de Pere, abans de morir, Jesús li va confiar la missió de confirmar en la fe els germans (Lc 22, 32), i després de ressuscitar li va encarregar la tasca de pasturar les seues ovelles (Jn 21, 15-17). La comunió amb Pere assegura la comunió amb Crist. Per això, quan en els començaments l’Església comença a patir persecució i Pere és empresonat, “l’Església pregava insistentment a Déu per ell” (Fets 12, 5).

En comunió amb Pere, Pau, que no havia conegut a Jesús en la seua vida terrena, va interpretar el missatge cristià en un doble sentit: l’única cosa necessària per a salvar-se és creure en Crist i viure en Ell en una vida nova i, en segon lloc, este es un missatge dirigit a tots els homes, una bona notícia que té un abast universal. En Pau la fe cristiana s’obri a tots els pobles. Això el va portar a una relativització de tot allò en el que ell havia posat la seua esperança abans de conèixer a Crist: l’orgull de pertànyer al poble escollit, la satisfacció de ser un bon complidor de la llei, la pretensió de poder salvar-se per ell mateix… Tot això, comparat amb l’excel·lència del coneixement de Crist, ja no té per a ell cap valor. Crist s’havia apoderat d’ell i només desitjava una cosa: apoderar-se d’Ell (Flp 3, 12). Tant Pere com Pau van arribar a la mateixa meta, encara que per camins diferents. Per això l’Església celebra la seua festa el mateix dia.

De la mateixa manera que l’Església primitiva orava insistentment a Déu per Pere, preguem també nosaltres insistentment pel seu successor el papa Francesc, perquè Déu li concedisca saviesa i fortalesa per a confortar-nos en la fe en aquests moments tan difícils i faça d’ell un predicador incansable de l’Evangeli.

+ Enrique Benavent Vidal, arquebisbe de València.