DIAS DE ESPERANZA Carta del Arzobispo de Valencia

DIAS DE ESPERANZA Carta del Arzobispo de Valencia

El comienzo del mes de noviembre, con la solemnidad de Todos los Santos y la conmemoración de los fieles difuntos, está marcado por el recuerdo de nuestros hermanos que han terminado su peregrinación por este mundo. Aunque los cristianos debemos orar para que todos se salven, espontáneamente recordamos con especial afecto a aquellas personas que han pasado por nuestra vida, que nos han amado, y de las cuales Dios se ha servido para mostrarnos su amor de Padre y revelarnos nuestra condición de hijos suyos: los padres, familiares, amigos, sacerdotes que han sido importantes en nuestras vidas, creyentes cuyo testimonio ha sido un ejemplo para nuestra fe… Sin duda alguna traemos a nuestra memoria lo que cada una de estas personas ha significado para nuestra vida.

Para ayudarles a vivir cristianamente estos días les voy a recordar dos acontecimientos de su vida que San Agustín nos cuenta en sus Confesiones. En el libro V, capítulo XIII, el santo obispo de Hipona narra su llegada a Milán cuando todavía no era cristiano y la primera visita que hizo al obispo Ambrosio, quien le recibió paternalmente. «Yo (dice Agustín) comencé a amarle; al principio no ciertamente como a doctor de la verdad…, sino como a un hombre afable conmigo». Sin embargo, mirando la historia de su vida y habiendo llegado a la fe, el recuerdo del gran obispo de Milán adquiere una nueva dimensión: se dirige a Dios con unas palabras que revelan una profunda gratitud: «A él era yo conducido por ti sin saberlo, para ser por él conducido a ti”.

El recuerdo de los difuntos que estos días vivimos de una manera más intensa, debería caracterizarse por esta gratitud nacida de la fe. Nunca debe borrarse en nuestro corazón el afecto hacia ellos por su amor hacia nosotros. Pero, sobre todo, tendría que ser un recuerdo lleno de agradecimiento a Dios, porque a lo largo de nuestra vida, Dios se sirve de las personas que va poniendo en nuestro camino para llevarnos a Él.

El segundo episodio lo encontramos en el libro IX, capítulo XI: cuando, de regreso a la Patria, están esperando en el puerto de Ostia para poder embarcar, su madre enferma gravemente y, sintiendo que se acerca la hora de la muerte, les dice a él y a su hermano: «enterrad aquí a vuestra madre». Agustín nos describe su reacción y la de su hermano: «Yo callaba y frenaba el llanto, mas mi hermano dijo no sé qué palabras, con las que parecía desearle como cosa más feliz morir en la patria y no en tierras lejanas». La respuesta de santa Mónica nos muestra el corazón de una mujer creyente: «enterrad este cuerpo en cualquier parte, ni os preocupe más su cuidado; solamente os ruego que os acordéis de mí ante el altar del Señor dondequiera que os hallareis».

El recuerdo de nuestros hermanos difuntos ha de ser un recuerdo creyente y, por tanto, orante. No consiste solo en que nosotros los traigamos a nuestra memoria, sino en que pidamos a Dios que se acuerde de ellos para llevarlos al gozo de su presencia.

Con mi bendición y afecto.

+ Enrique Benavent Vidal, arzobispo de Valencia.

 

 

DIES D’ESPERANÇA

El començament del mes de novembre, amb la solemnitat de Tots Sants i la commemoració dels fidels difunts, està marcat pel record dels nostres germans que han acabat la seua peregrinació per este món. Encara que els cristians hem de pregar perquè tots se salven, espontàniament recordem amb especial afecte a aquelles persones que han passat per la nostra vida, que ens han estimat, i de les quals Déu s’ha servit per a mostrar-nos el seu amor de Pare i revelar-nos la nostra condició de fills seus: els pares, familiars, amics, sacerdots que han sigut importants en les nostres vides, creients el testimoniatge de les quals ha sigut un exemple per a la nostra fe… Sens dubte portem a la nostra memòria el que cadascuna d’estes persones ha significat per a la nostra vida.

Per a ajudar-los a viure cristianament estos dies els recordaré dos moments de la seua vida que Sant Agustí ens conta en les seues Confessions. En el llibre V, capítol XIII, el sant bisbe de Hipona narra la seua arribada a Milà quan encara no era cristià i la primera visita que va fer al bisbe Ambròs, qui el va rebre paternalment. «Jo (diu Agustí) vaig començar a estimar-lo; al principi no certament com a doctor de la veritat…, sinó com a un home afable amb mi». No obstant això, mirant la història de la seua vida i havent arribat a la fe, el record del gran bisbe de Milà adquirix una nova dimensió: es dirigix a Déu amb unes paraules que revelen una profunda gratitud: «A ell era jo conduït per tu sense saber-ho, per a ser per ell conduït a tu”.

El record dels difunts que estos dies vivim d’una manera més intensa, hauria de caracteritzar-se per esta gratitud nascuda de la fe. Mai ha d’esborrar-se en el nostre cor l’afecte cap a ells pel seu amor cap a nosaltres. Però, sobretot, hauria de ser un record ple d’agraïment a Déu, perquè al llarg de la nostra vida, Déu se servix de les persones que va posant en el nostre camí per a portar-nos a Ell.

El segon episodi el trobem en el llibre IX, capítol XI: quan, de retorn a la Pàtria, estan esperant en el port d’Òstia per a poder embarcar, la seua mare emmalaltix greument i, sentint que s’acosta l’hora de la mort, els diu a ell i al seu germà: «enterreu ací a la vostra mare». Agustí ens descriu la seua reacció i la del seu germà: «Jo callava i frenava el plor, mes el meu germà va dir no sé quines paraules, amb les quals semblava desitjar-li com a cosa més feliç morir en la pàtria i no en terres llunyanes». La resposta de santa Mònica ens mostra el cor d’una dona creient: «enterreu este cos en qualsevol part, ni vos preocupe més la seua cura; solament vos pregue que vos recordeu de mi davant l’altar del Senyor en qualsevol lloc que on estareu».

El record dels nostres germans difunts ha de ser un record creient i, per tant, orant. No consistix només en el fet que nosaltres els portem a la nostra memòria, sinó en què demanem a Déu que es recorde d’ells per a portar-los al goig de la seua presència.

Amb la meua benedicció i afecte.

+ Enrique Benavent Vidal, arquebisbe de València.