25 May El Espíritu y la vida del cristiano Carta semanal del Arzobispo de Valencia
La solemnidad de Pentecostés no es únicamente el día en que finaliza el tiempo pascual. Celebramos el acontecimiento en el que la Pascua llega a su plenitud. El Espíritu que el Padre envía sobre la Iglesia naciente, que penetra hasta lo más profundo del corazón de los creyentes y que llena toda la tierra, es el fruto de la Pascua. Cristo vivió, oró, murió y resucitó para alcanzarnos el don del Espíritu de modo que, perdonados nuestros pecados y hechos criaturas nuevas por su acción en nuestros corazones, amemos a Dios, vivamos como hijos suyos y alcancemos la meta a la que hemos sido llamados en nuestro bautismo: la santidad.
Su presencia y su acción en nosotros es tan discreta y silenciosa que fácilmente caemos en un “olvido del Espíritu”. Y, por otra parte, es absolutamente necesaria para la vida cristiana, que es la vida de la gracia. Si en cada uno de nosotros hay algo de santidad es porque el Él habita en nuestro interior; si en algún momento tenemos una experiencia verdadera de oración, es porque el Espíritu nos enseña cómo debemos orar y nos mueve a decir a Dios “Abbá”; si a lo largo de nuestra vida logramos vencer las apetencias egoístas que nos dominan, es porque no vivimos según las obras de la carne, sino según el Espíritu… Todo lo que hay en nosotros de bueno y santo es fruto de su acción en nosotros.
Los santos padres se han servido de ejemplos de la vida humana para ayudarnos a comprender la necesidad que tenemos del Espíritu para la vida del alma y para que entendamos su modo de actuar. Veamos dos de los innumerables testimonios que encontramos en la tradición de la Iglesia. San Hilario de Poitiers se fija en los sentidos del cuerpo humano. Para que estos se activen, es necesario un estímulo exterior: el hombre tiene ojos, oídos, olfato, etc… Estos sentidos son unas capacidades que hay en el cuerpo, pero sin luz el ojo no puede ver; sin sonido el oído no puede ejercer su función propia; sin olor el olfato no huele. Del mismo modo, el hombre tiene una capacidad innata de entender a Dios, pero “si no recibe por la fe el Don que es el Espíritu, le faltará luz para llegar a ese conocimiento”. Sin el Espíritu no podemos llegar a las realidades divinas, porque Él es la luz que nos abre al conocimiento de Dios.
San Cirilo de Jerusalén afirma que el Señor se sirvió del término agua para designar la gracia del Espíritu porque el agua lo sostiene todo, es imprescindible para la hierba y los animales, porque desciende del cielo y, descendiendo de la misma forma y siendo único, produce efectos diferentes: unos en las palmeras, otros en las vides, etc… Al igual que sin agua no sería posible la vida en nuestro mundo, sin el Espíritu la vida cristiana desaparecería. Y del mismo modo que el agua que cae del cielo es la misma para todas las plantas y hace que cada una de ellas produzca su propio fruto, todos los creyentes recibimos el mismo Espíritu que produce efectos distintos en cada uno de nosotros: a todos, el don de la santidad; a unos la sabiduría; a otros la fortaleza para el martirio, o el don de la misericordia, etc…
Que en esta solemnidad de Pentecostés nuestros corazones se abran al Espíritu de Dios, para que la Iglesia, como fruto de la Pascua, se renueve cada día en santidad.
† Enrique Benavent Vidal, arzobispo de València
L’ESPERIT I LA VIDA DEL CRISTIÀ
La solemnitat de Pentecostés no és únicament el dia en què finalitza el temps pasqual. Celebrem el moment en què la Pasqua arriba a la seua plenitud. L’Esperit que el Pare envia sobre l’Església naixent, que penetra fins al fons del cor dels creients i que ompli tota la terra, és el fruit de la Pasqua. Crist va viure, va pregar, va morir i va ressuscitar per aconseguir-nos el do de l’Esperit de manera que, perdonats els nostres pecats i fets criatures noves per la seua acció en els nostres cors, estimem Déu, visquem com a fills seus i aconseguim la meta a què hem estat cridats en el nostre baptisme: la santedat.
La seua presència i la seua acció en nosaltres és tan discreta i silenciosa que fàcilment caiem en un “oblit de l’Esperit”. I d’altra banda, és absolutament necessària per a la vida cristiana, que és la vida de la gràcia. Si en cada un de nosaltres hi ha algun element de santedat és perquè Ell habita en el nostre interior; si en algun moment tenim una experiència vertadera d’oració, és perquè l’Esperit ens ensenya com hem de pregar i ens mou a dir a Déu “Abbá”; si al llarg de la nostra vida aconseguim véncer les apetències egoistes que ens dominen, és perquè no vivim segons les obres de la carn, sinó segons l’Esperit… Tot el que hi ha en nosaltres de bo i sant és fruit de la seua acció en nosaltres.
Els sants pares s’han servit d’exemples de la vida humana per a ajudar-nos a comprendre la necessitat que tenim de l’Esperit per a la vida de l’ànima i perquè entenguem el seu mode d’actuar. Vegem dos dels innumerables testimonis que trobem en la tradició de l’Església. Sant Hilari de Poitiers es fixa en els sentits del cos humà. Perquè estos s’activen, és necessari un estímul exterior: l’home té ulls, orelles, olfacte, etc… estos sentits són una capacitat que hi ha en el cos, però sense llum l’ull no pot veure; sense so l’oïda no pot exercir la seua funció pròpia; sense olor l’olfacte no ol. De la mateixa manera, l’home té una capacitat innata d’entendre a Déu, però “si no rep per la fe el Do que és l’Esperit, li faltarà llum per a arribar a eixe coneixement”. Sense l’Esperit no podem arribar a les realitats divines, perquè Ell és la llum que ens obri al coneixement de Déu.
Sant Ciril de Jerusalem afirma que el Senyor es va servir del terme aigua per a designar la gràcia de l’Esperit perquè l’aigua ho sosté tot, és imprescindible per a l’herba i els animals, perquè devalla del cel i, devallant de la mateixa manera i sent únic, produix efectes diferents: uns en les palmeres, altres en els ceps, etc… Igual que sense aigua no seria possible la vida en el nostre món, sense l’Esperit la vida cristiana desapareixeria. I de la mateixa manera que l’aigua que cau del cel és la mateixa per a totes les plantes i fa que cada una d’elles produisca el seu propi fruit, tots els creients rebem el mateix Esperit que produix efectes distints en cada un de nosaltres: a tots el do de la santedat; a uns la saviesa; a altres la fortalesa per al martiri, o el do de la misericòrdia, etc…
Que en esta solemnitat de Pentecostés els nostres cors s’òbriguen a l’Esperit de Déu, per a que l’Església, com a fruit de la Pasqua, es renove cada dia en santedat.
† Enrique Benavent Vidal, arzobispo de València
